Bausen està banyat pel riu Bausen, i es troba en una zona molt muntanyosa, amb molta roca granítica i afloraments sil·lúrics; a la part més elevada s'hi troben estanys petits.
També destaquen els seus boscos d'avets i faigs.
L'any 1823 va sofrir un gran incendi que va obligar els seus habitants a reconstruir el poble quasi totalment; de les runes de l'incendi resta en peu l'església parroquial actual de Sant Pèir, de començaments del segle XVIII. (Viquipèdia)
Llocs d'interès: L'església de Sant Pere, La capella de Sant Roc i el Cementiri de Teresa.
La seva bella portada principal, d’un marcat estil renaixentista, s’obre en un dels laterals. Des d’allà s’esté una terrassa oberta sobre la vall, des de la qual s’obtenen unes paronàmiques excel·lents de la zona.
L’edifici està excempt de tota solemnitat, és senzill, càlid i molt acollidor.
A la llinda de la portada hi ha gravat l’any de la seva construcció, 1709. Al costat d’aquesta inscripció hi ha un escut amb la tiara de Sant Pere sobre dues claus creuades i tres paimes.
La dovella porta renaixentista, un dels elements a destacar, duu la data de 1709.
Té una nau coberta amb volta de canó i presbiteri quadrat. A l’esquerra de la porta d’entrada hi ha encastat el fragment d’una estela cinnerària romana amb marbre, amb tres busts sota arcades. La nau única està coberta amb una volta de canó. Té una torre de dues plantes pràcticament enganxada a l’edifcii, culminada amb un magnífic capitell octogonal.
Però a més d’aquests detalls arquitectònics, l’element que té més interès del temple és potser el fragment d’estela funerària d’època romana que es pot observar al parament de la façana: és una peça de marbre fosc de 45 centímetres de llarg per 35 d’altura, on es representen en baix relleu tres bustos, dues dones i un home, que descansen sota tres arcs de ferradura i alguns signes astrals. És una de les joies de Bausen que data del segle III.
Església de Sant Pere
L’església parroquial de Sant Pèir ad Víncula de Bausen és un edifici de construcció moderna, de començament del segle XVIII.La seva bella portada principal, d’un marcat estil renaixentista, s’obre en un dels laterals. Des d’allà s’esté una terrassa oberta sobre la vall, des de la qual s’obtenen unes paronàmiques excel·lents de la zona.
L’edifici està excempt de tota solemnitat, és senzill, càlid i molt acollidor.
A la llinda de la portada hi ha gravat l’any de la seva construcció, 1709. Al costat d’aquesta inscripció hi ha un escut amb la tiara de Sant Pere sobre dues claus creuades i tres paimes.
La dovella porta renaixentista, un dels elements a destacar, duu la data de 1709.
Té una nau coberta amb volta de canó i presbiteri quadrat. A l’esquerra de la porta d’entrada hi ha encastat el fragment d’una estela cinnerària romana amb marbre, amb tres busts sota arcades. La nau única està coberta amb una volta de canó. Té una torre de dues plantes pràcticament enganxada a l’edifcii, culminada amb un magnífic capitell octogonal.
Però a més d’aquests detalls arquitectònics, l’element que té més interès del temple és potser el fragment d’estela funerària d’època romana que es pot observar al parament de la façana: és una peça de marbre fosc de 45 centímetres de llarg per 35 d’altura, on es representen en baix relleu tres bustos, dues dones i un home, que descansen sota tres arcs de ferradura i alguns signes astrals. És una de les joies de Bausen que data del segle III.
En gairebé totes les portes de Bausen tenen clavades aquestes dues fulletes en forma de creu. Són felles de llorer beneït el Diumenge de Rams i les col·loquen per protegir la casa de la mala sort.
Ermita de Sant Roc
La capella de Sant Roc -o Sant Ròc- és una ermita del segle XVIII, situada al poble Bausen, dins el municipi del mateix nom, al terçó de Quate Lòcs de la Vall d'Aran. És un monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La capella o ermita és una petita edificació eclesiàstica dedicada al culte que es troba al carrer Major de la localitat, als afores, en direcció a llevant. Està formada per una única nau de planta rectangular i capçalera plana amb contraforts; els murs són de pedra, amb una capa d'arrebossat i pintada de blanc. Presenta un campanar d'espadanya d'estil francès —de fusta i amb coberta— amb una campana a l'interior, del segle xix o inicis del XX.
El cementiri de Teresa
A principis del segle XX, els humils habitants d'aquest petit poble lleidatà, en ple Val d'Aran, s'afanyaven per portar una vida normal, sense grans sobresalts.En aquells temps, els cognoms als pobles de muntanya no importaven; el que sí que importava era el nom de la casa a la qual pertanyies. Entre elles estaven la casa Doceta i la casa Belana, que acabarien emparentades, donant lloc a la història que ens ocupa.
Una adolescent Teresa, pertanyent a la casa Doceta, es va enamorar d'en Sisco, fill de la casa Belana. Com molts joves de l'Espanya rural de l'època, estaven units per llaços familiars. Eren cosins, però això no va ser obstacle per a continuar endavant amb la seva història d'amor, fins que un dia van decidir formalitzar la seva relació.
La parella volia casar-se per l'Església, però pel seu parentiu havien d'obtenir una dispensa canònica que costava diners. Els joves, d'origen humil, no la van pagar. Alguns diuen que perquè no tenien diners, uns altres que perquè no van voler. El cas és que no van passar per la vicària, però sí que van iniciar una vida en comú.
Van tenir dos fills, Cándido i Valerosa i tot anava bé fins que la Teresa mor prematurament a causa d'una pulmonía el 10 de maig de 1916. I és arran de la seva mort quan comença a néixer la història de Teresa.
En Sisco volia enterrar a la seva estimada Teresa en el cementiri del poble, però el capellà li va negar donar-li sepultura en lloc sagrat perquè era una “pecadora” que havia tingut fills sense estar casada. A falta d'un recinte civil en el cementiri de Bausen la solució era fer un simple forat en el mig del bosc. Però els veïns volien per a Teresa un estatge digne, així que tots es van posar a la feina i, pedra a pedra, es van passar tota aquella nit aixecant els murs del que passaria a la història com el “El cementiri de Teresa”, el més petit d'Espanya.
Un petit cementiri d'uns 10x10 metres, amb la seva cancel•la d'entrada entorn d'una acàcia i, als seus peus, la tomba de Teresa en la qual es pot llegir dues dedicatòries: “Record a la meva estimada Teresa que va morir el 10 de maig de 1916 a l'edat de 33 anys” i “A la nostra benvolguda mare”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada