Casa Alegre de Sagrera (Terrassa)

La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII.

Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa. El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella. Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.
Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.
L'embranzida en la mecanització de la indústria, la generalització del vapor i l'electrificació per part d'empresaris locals de principis del segle XX van provocar un canvi en la imatge i en les dimensions de la ciutat. Terrassa passa a presentar un perfil industrial amb vapors i xemeneies.
A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l'industrial tèxtil vinculat a l'oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella. D'aquesta manera s'unien dues famílies de la burgesia local, una posseïdora d'un cognom i tradició il·lustre però sense una gran fortuna, i l'altra, amb un important nom en l'economia i política locals i amb una considerable fortuna.
El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d'habitatge de burgesia industrial de l'època. L'arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d'aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.
La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l'immoble.
Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la "Tarrasa Industrial" (carretera de Montcada).
El 1973 va ser adquirida per l'Ajuntament de Terrassa amb l'ajuda de la Caixa d'Estalvis de Terrassa.
Des d'aquell moment, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic.
L'interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.

Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Terrassa)

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (conegut com mNACTEC) és una institució museística que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La seva seu central es troba a Terrassa (Vallès Occidental), en una antiga fàbrica tèxtil de la Rambla d'Egara (núm 270), edifici que és un dels principals exemples de l'arquitectura modernista de Catalunya: el Vapor Aymerich, Amat i Jover, dissenyat per l'arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i construït entre 1907 i 1908.
La denominació de vapor és deguda al fet que la fàbrica utilitzava el vapor d'aigua com a força per moure les màquines. Aquesta maquinària encara es troba instal·lada i és una de les principals atraccions del museu. L'antiga fàbrica modernista ha estat ampliada amb nous edificis, dels quals destaca el que funciona com a vestíbul d'entrada, amb una façana fotovoltaica.
Dins mateix museu hi ha, a més, una exposició permanent anomenada Lluís Muncunill, arquitectura per a la indústria que mostra les genialitats de l'arquitecte responsable de l'edifici, un dels màxims exponents del modernisme català.
Al final del segle XIX, tres industrials egarencs, els senyors Josep Aymerich, Pau Amat i Francesc Jover, es van associar creant l'empresa Aymerich, Amat i Jover, per dedicar-se a la fabricació de teixits de llana. Com era costum en l'època, al principi es van instal·lar en unes naus de lloguer, en un dels "vapors" existents a la ciutat. Entre 1905-1906 els tres industrials van decidir construir el seu propi vapor. Un dels socis, el senyor Pau Amat, va demanar als seus dos companys d'empresa que l'immoble a construir fos una societat separada jurídicament, i amb caràcter general, de la companyia tèxtil. Així doncs van formar una societat anònima que seria la propietària del local. Les obres, dirigides per l'arquitecte Lluís Muncunill, es van iniciar en 1907 i es va inaugurar el novembre de 1908. L'any 1912 va morir el Sr. Jover i la seva vídua va decidir separar-se de la societat Aymerich, Amat i Jover, empresa tèxtil llanera, però no de la immobiliària. A l'empresa es desenvolupava tot el procés tèxtil (filats, teixits i acabats). L'empresa es va dividir i els filats es van traslladar a Fígols el 1920 i Aymerich i Amat es va especialitzar en teixits. A partir d'aquesta data, part de l'espai de la fàbrica es va llogar a diverses empreses. L'any 1962 va quedar greument afectada per les riuades de Terrassa. Finalment va tancar el negoci l'any 1976. L'última gran empresa que va treballar dins de la fàbrica va ser Manufactura auxiliar, que va tancar el 1978. La fàbrica va ser comprada per la Generalitat de Catalunya el 1983, i posteriorment es va convertir en el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Dins el vapor Aymerich, Amat i Jover es realitzaven tots els processos tèxtils: es filava, es teixia, es tenyia i es realitzaven els acabats de la llana. Dins de les naus tèxtils s'organitzava la més diversa maquinària per facilitar els diferents processos. El soroll que es produïa a les naus tèxtils era esfereïdor i els obrers arribaven a comunicar-se pràcticament per signes. En el tèxtil treballaven homes i dones i la presència femenina era majoritària en algunes seccions com la filatura. Joves de curta edat (gairebé nens) també treballaven. Segons els períodes, a la fàbrica podien arribar a concentrar uns quants centenars d'obrers. En èpoques de gran demanda, la fàbrica podia arribar a treballar dia i nit i els torns de treballadors se succeïen contínuament. D'aquesta manera s'optimitzava el rendiment de les calderes i de la màquina de vapor. Cap a 1913 la jornada d'un obrer solia ser d'unes 11 hores. Les condicions de treball eren dures: jornades llargues, molta humitat, aire viciat per la pols i els brins de fibra, soroll esgarrifós, accidents, ... Els salaris eren baixos i feien que els obrers portessin una vida molt austera. Les dones acostumaven a cobrar menys, ja que el seu treball era menys valorat.