Església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall

Santa Eulàlia d'Erill la Vall és l'església parroquial d'Erill la Vall, dins del terme municipal de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça.

És d'estil romànic, i està datada als segles XI-XII. Forma part del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.

Com la resta d'església de la Vall de Boí, la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

El 1266 Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conservà fins a l'extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle xix. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d'Urgell.

El 5 de setembre de 1902 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d'Erill la Vall (s. xiii), que representa a Jesús, Nicodem, dos lladres, Sant Josep i Sant Joan i actualment es troba conservat entre el Mnac i el Museu Episcopal de Vic.

Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d'excavacions, restauració i consolidació. Finalment, com ha quedat dit anteriorment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.

És una església d'una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al s.XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semipilars i semicolumnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l'ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l'església original: al s.XVI es va construir un retaule encaixat a l'absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L'absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia.

Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l'excavació arqueològica i la restauració de l'església.

El campanar és el més bonic de la vall, per l'harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada. (Viquipédia)

Vila de Castellbò

Castellbò és un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell) situat a la vall del mateix nom. És el cap de l'entitat municipal descentralitzada de la Vila i Vall de Castellbò. El 1970 va ser annexat al municipi d'Aravell, creant el terme municipal de Montferrer i Castellbò.

La vila de Castellbò, que el 2019 tenia 82 habitants, es troba en un lloc engorjat, a 802 m d'altitud, entre el serrat de la Borda (1.150 m) i els estreps de Roca Redona. Lloc de pas obligat pels antics camins que relligaven la Seu d'Urgell amb el Pallars Sobirà, la vila és enfilada en un replanet del puig on hi ha les ruïnes de l'antic castell de Castellbò, que fou aterrat per ordre de Ferran el Catòlic el 1513 (la capella de Sant Pere i Sant Francesc del castell s'enderrocà segles més tard).

La població va ser el centre del vescomtat de Castellbò i n'era un quart que comprenia, a més de la vila i de la vall del seu nom, les Valls d'Aguilar i de Pallerols, els llocs de Taús, els Castells, Castellàs, Biscarbó, Malvei, Guils del Cantó, Vila-rubla, Solans, Gramós, l'honor de Conorbau i les salvaguardes d'Adrall i de la Parròquia d'Hortó. L'antic terme municipal de Castellbò, d'uns 105,99 km², comprenia el sector central i septentrional del terme actual, és a dir, tota la vall de Castellbò, bé que pel sector nord s'abocava a la Ribera o vall del Romadriu, mentre que Avellanet, un dels nuclis del terme, pertanyia geogràficament a la vall de Pallerols.

Explica el Spill, del 1519, que la vila era murada i que tenia dues torres, la del Serrat i la de Malbec. Avui es conserva una torre de la muralla d'angles arrodonits, esmotxada, i també algun fragment dels antics murs. Els carrers de la població, estrets i tortuosos, desemboquen en la placeta presidida per la gran església col·legiada. Bé que l'aspecte general de la vila és més aviat rònec, conserva encara moltes cases dels segles XV i XVI, algunes amb les típiques parets o envans de guix i lloses, reforçats per bigues de fusta en forma d'aspa amb balcons de galeria i baranes de fusta. (Viquipèdia)

Santuari del Miracle

El santuari del Miracle és un centre religiós dedicat a la Mare de Déu del Miracle, situat a la banda de ponent del municipi de Riner, al Solsonès. El conjunt està format per una església, una capella i un monestir benedictí depenent de Montserrat.

Són de remarcar els dos retaules que conté: un del segle XVI d'estil gòtic-renaixentista atribuït a Pere Nunyes; i el magnífic Retaule barroc del Miracle, del segle XVIII, obra de l'escultor Carles Morató (talla, 1747-58) i del pintor Antoni Bordons (daurat i pintura, 1760-74).

L'origen del santuari cal buscar-lo en l'aparició de la Mare de Déu a dos nens pastors, Celdoni i Jaumet, de la masia la Cirosa que s'aixeca a poc més de cinc-cents metres al nord de l'església del Miracle.

Segons consta als documents del procés canònic instruït pocs dies després d'aquests esdeveniments, l'any 1458 Catalunya estava afectada per una epidèmia de pesta bubònica. El dijous, 3 d'agost d'aquell any, cap al tard, la mestressa de la Cirosa, de nom Constança, es trobava guardant el ramat en un prat conegut com el prat de Bassadòria acompanyada de dos fills seus, el Celdoni i el Jaumet. Quan el més gran dels dos germans, el Celdoni, va anar a girar les mules que també pasturaven vora el prat, va tenir un gran ensurt quan es va trobar «davant una cosa semblant a un bell infant, la qual estava aguinollada ab les mans juntes envers lo cel, ab una bella creu que tenia en les mans, ab nostre Senyor que era crucificat». Vestia «una manteta vermella fort gallarda que li tocava en terra, així com estava aguinollada, tot entorn d'ella.»

El nen, en veure aquella aparició, va fugir espantat «tanta fou la por que se meté en ell que tot el món li semblaven barranchs». L'aparició li va parlar però el nen, en la seva fugida, tan sols va entendre que deia O fill fes-te ençà, e digues al poble...setmanes. A l'arribar al costat de la seva mare, en veure'l aquesta tan trasbalsat, va començar a interrogar-lo. Assabentada del que li havia passat, la mare va voler comprovar-ho i es va acostar al lloc, però una por irracional li ho va impedir i es va limitar a aguaitar el lloc des d'un tros lluny sense que copsés res estrany.

Una estona després en Jaumet va anar a recollir el ramat i en anar a arreplegar una ovella que s'havia esgarriat es va trobar davant d'una petita nena. El Jaumet va coincidir en descriure-la amb els mateixos trets que havia aportat el seu germà tot afegint-hi, però, que tenia els cabells llargs i rossos, que estava agenollada vora d'un ginebró i que portava una bonica creu a l'espatlla «semblant a una que'n ha en lo altar de Sant Sebastià de Riner». També va afegir que la nena li havia parlat tot dient-li: «Digues al poble que fasse processons, e que les fassen devociosament, e que's confessen e que's convertesquen e que tornen a la part de Déu, e que si'u fan, Déu los ho revelarà. Digue-los que si no'u volen creure, mon fill los ho farà creure» per acabar amb aquestes paraules: «No'y ha infant de quatre anys avant que no trossege lo meu fill». Dit això, la nena es va aixecar, li va posar la creu a la mà esquerra i li va besar la mà dreta. Al cap d'uns instants, va recuperar la creu, se la va tornar a carregar al coll, ben alta, i va desaparèixer, amb les mans juntes, per entre unes roques de la Bassedòria que hi havia al costat de l'alzinera Dòria, talment tingués la via de Torredenegó.

Quatre dies després el Jaumet va arreplegar la pesta. L'endemà, en Pere Ots, metge de Sant Just d'Ardèvol que passava pel pla de Vilaseca de tornada cap a casa seva després de visitar un empestat a la masia de Fornells, de sobte es va quedar clavat, collat per una força invisible vora «d'un gran ginebrar que'y ha prop lo camí general que va dels Estanys a Cardona». Després de persignar-se i asseures vora del camí, va sentir una veu que li va dir: «Per què no vas a la Cirosa per un infant que'y ha malalt, e recitar t'ha les paraules que l'a dita la Verge Maria?». Després d'intentar diverses vegades de continuar el seu camí sense aconseguir-ho, va decidir acostar-se a la Cirosa. Allà, efectivament, va trobar-hi el Jaumet malalt i va escoltar la seva explicació de l'aparició. Dos dies després, en Jaumet moria a l'edat de deu anys.

Aquesta és la versió oficial i, per tant, la més difosa d'uns fets prou extraordinaris com per a justificar l'erecció del Santuari del Miracle. Hi ha, però, una segona versió, molt menys coneguda i publicada pel folklorista Joan Amades segons la qual un dia de gran tempesta, un pastor es va refugiar en una balma excavada sota una gran roca. El pastor es va quedar adormit i, en despertar-se, va veure que l'aigua de la intensa pluja havia descalçat aquella gran pedra que, sens dubte, l'hauria ben esclafat mentre dormia si no hagués estat perquè la Mare de Déu s'ha via estat palplantada a l'entrada de la balma sostenint-la únicament amb la força dels seus braços fins que el pastor s'havia despertat. (Viquipèdia)