dissabte, 19 de juny de 2021

Santa Maria d'Avià

Santa Maria d'Avià és una església situada a la població d'Avià (comarca del Berguedà), protegida com a bé cultural d'interès local.
Consta com una donació al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, l'any 983 en l'acta de la consagració d'aquest. Va mantenir el caràcter parroquial fins al 1312. En l'actualitat depèn de l'església de Sant Martí d'Avià.
La seva construcció, romànica, és datada de mitjan segle xii. Consta d'una sola nau amb un absis semicircular de similars mesures d'alçada i amplada que la nau. Té una coberta de volta de canó de mig punt que és reforçada per dos arcs torals. Presenta quatre finestres: una al centre de l'absis, dos al mur sud i una al mur oest, totes amb dos arcs de mig punt, a l'interior monolític i l'extern adovellat. La porta d'entrada la formen dos arcs en gradació de mig punt. El campanar és de cadireta de dos ulls, i no s'aprecia exteriorment cap classe d'ornamentació.
El parament és de carreus de pedra disposats en filades sense desbastar i deixats a la vista. L'absis és completament llis, semicircular i cobert amb volta de quart d'esfera col·locat a llevant de l'església. Als peus de l'església hi ha un camapanar d'espadanya amb dos ulls. Està cobert a dues aigües amb teula àrab.
A l'interior de l'església s'hi pot veure una còpia del frontal d'altar de la primera meitat del segle xiii, l'original del qual es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Presideix el compartiment central la figura de la Verge i el Nen i als extrems de la taula, escenes de la vida del Nen Jesús i la Mare de Déu.
Les primeres notícies documentals d'Avià corresponen a l'acta de consagració de l'església parroquial de Sant Martí, veïna a la de santa Maria, del 907. El lloc fou repoblat en època de Guifré el Pelós (878) i fou un dels principals nuclis de la població del baix Berguedà. Al segle xii el lloc d'Avià i, concretament, el mas de Santa Maria fou fortificat per Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell i enemic del trobador Guillem de Berguedà, senyor de gran quantitat de terres properes a Santa Maria d'Avià. L'església de Santa Maria fou parròquia, segons es dedueix d'una visita del canonge d'Urgell Galceran Sacosta el 1312, on s'explica que l'església estava dotada de sis lliures anuals. Posteriorment fou absorbida per la parròquia de Sant Martí i passà a formar part dels dominis de Sant Llorenç prop Bagà.
Durant la Guerra Civil (1936- 1939) fou destruïda. El 1973 els serveis de restauració de la Diputació Provincial de Barcelona la restauraren, i fou reoberta al culte el 14 de maig del mateix any. Santa Maria d'Avià té uns goigs antics dedicats a la Mare de Déu, que també era coneguda com la Mare de Déu de la Llet, i uns de més nous escrits per mn. Climent Forner. (Viquipèdia) 












Frontal d'Avià
El Frontal d'Avià és una peça clau del romànic català. Es tracta del frontal d'altar original de l'església de Santa Maria d'Avià, a la comarca del Berguedà, tot i que actualment s'exposa al MNAC, mentre que a la parròquia hi ha una rèplica. La seva datació és de finals del segle XII. Se'n desconeix l'autor. És una de les obres més representatives de l'art del 1200 a Catalunya. El seu estil mostra la influència romana d'Orient del moment, així com de la pintura anglesa, com es veu en l’impacte directe de models de miniatures derivades de la Bíblia de Bury St. Edmunds, el Saltiri de Winchester o el d’Eadwine, i de l'art dels Croats.

divendres, 30 d’abril de 2021

Església de Sant Andreu de la Serreta

Sant Andreu de la Serreta és una església del municipi de Capolat (Berguedà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Església romànica de petites dimensions d'una sola nau coberta amb volta de canó rematada per un absis cobert amb volta de canó lleugerament apuntada. L'absis té gairebé la mateixa amplada que la nau de l'església, separada d'aquesta per un arc triomfal que s'enfonsa en els murs de la nau. L'absis té dues finestres de doble esqueixada, l'una al centre de l'absis i l'altre, al mur de migjorn. En aquest mateix mur s'obre la porta d'arc de mig punt adovellat. A ponent s'alça el campanar d'espadanya de dos ulls, d'aspecte massís. L'aparell és rudimentari i irregular. La coberta és a dues aigües de teula àrab. A tramuntana fou construïda una petita sagristia al segle XVIII.

Manquen notícies concretes sobre aquesta església del municipi de Capolat, lloc que pertanyia al ducat de Cardona, com la resta de l'actual municipi. L'església és un edifici del s. XI i no se'n conserva l'acta de consagració. (Font: Viquipèdia)








divendres, 23 d’abril de 2021

La masia Can Negre engalanada de roses - Diada de Sant Jordi 2021

 La Diada de Sant Jordi als Països Catalans és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. A la dècada de 1930 s'hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre.

El culte a Sant Jordi es va estendre plenament a tots els Països Catalans, durant l'edat mitjana, per bé que al segle VIII ja n'hi havia devoció. I des de l'any 1456 és el patró oficial de Catalunya. Tot i que la festa se celebrava amb més intensitat o menys des del segle XVI, és al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan s'instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural més celebrada a Catalunya.

La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi diu que després d'un combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d'abril. Aquesta és l'explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d'abril.

Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d'obsequiar amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l'amor cortès pot haver estat el germen de la tradició. També sabem que al segle XV se celebrava a Barcelona l'anomenada Fira dels Enamorats i que al voltant del Palau de la Generalitat s'instal·laven venedors d'aquesta flor. Al mateix temps, ja era costum d'obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l'eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I, finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels romanes, concretament de les festes en honor de la deessa Flora, que més tard foren cristianitzades.

En l'univers simbòlic, la rosa de color vermell, color de la passió, és la flor de l'amor femení, mentre que el clavell és reservat a l'amor masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, també és força curiós i s'hi barregen elements de procedències distintes. Per una banda, l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i a voltes acompanyada d'una espiga que representa la fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de cereal. Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho relaciona amb l'arribada del bon temps. Per una altra banda, la flor de Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat, com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut reivindicatiu de la diada.

Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers, les places... es converteixen en punts de venda i distribució de milers i milers de roses que són regalades a les estimades i als estimats, tal com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares, companys de feina, clients, etc. Perquè aquesta flor ha ultrapassat el significat originari de l'amor i ha esdevingut també un obsequi de cortesia i d'amistat. Com veieu, la rosa ha esdevingut la protagonista de la festa, fins al punt que la producció nacional no n'abasta la demanda, de manera que s'ha de recórrer a la importació des d'uns altres indrets del món molt llunyans.

Sant Joan Despí, no podia ser d'altra manera, també celebra la Diada de Sant Jordi i aquest any ens ha sorprès engalanant de roses la façana de la masia de Can Negre aportant color i alegria a la Diada 2021 que falta ens fa.



















Obra artística en forma de pintura 3D realitzada per l'artista Toni Ortiz amb motiu del 10 aniversari del Centre Cultural Mercè Rodoreda. Amb la incorporació del "pinocho" per part meva.



dimarts, 20 d’abril de 2021

Toloriu

Toloriu, a on les bruixes hi fan el niu, és un nucli de població del municipi del Pont de Bar, a l'Alt Urgell. Es troba a 1.240 metres d'altitud a la baga del riu Segre en un replà del vessant esquerre del riu. Actualment el poble té 29 habitants. Al poble s'hi pot trobar l'església de Sant Jaume. L'antic castell de Toloriu no es conserva, que amb el de Bar i Aristot vigilaven l'entrada a la Cerdanya.

En aquesta antiga església que actualment només s'utilitza per a actes culturals del poble, va contreure matrimoni Juan de Grau, baró de Toloriu, amb la princesa asteca Xipaguazin Moctezuma.

Juan de Grau es va embarcar cap al Nou Món amb Hernán Cortés i que, un cop efectuada la conquesta, buscant la seva mitja taronja entre la reialesa local, es va casar amb la princesa Xipaguazin Moctezuma filla de l'emperador asteca Moctezuma, aquest va tenir dinou fills de diverses dones , i Xipaguazin era una de les seves hereves; Xipaguazin va ser rebatejada pel baró com Maria.

La princesa es va embarcar amb don Juan de Grau a Toloriu, acompanyada per un dels seus germans i un seguici d'assistents que va omplir la Casa Vima, llavors propietat de la família del baró. Anys més tard, i un abans d'abandonar aquest món, la princesa va tenir un fill que va ser batejat el 17 maig 1536; el nen era un mestís canònic, encarnava la síntesi de les races i també la dels títols, privilegi que ho va fer posseïdor d'aquest potent i inconcebible nom: Juan Pedro d'Grau i Moctezuma, baró de Toloriu i emperador legítim de Mèxic. Justament aquí, a la paraula "legítim", comença aquest embolic que aviat farà cinc-cents anys. La filla de Moctezuma va morir el 10 de gener de 1537 i va ser enterrada a la parròquia del poble; mesos abans, probablement ofuscada de tanta melangia, havia pres la precaució d'enterrar els seus béns en algun lloc al voltant de la Casa Vima.

 En 1934, un grup d'aventurers alemanys va comprar, per 3.000 pessetes de llavors, totes les terres que hi havia al voltant d'una gran masia. La propietat començava als afores de Toloriu i arribava més enllà del camí a Querforadat, dues poblacions que estan al peu de la serra del Cadí, a la Cerdanya catalana, molt a prop de la frontera francesa. Aquesta masia, que fins avui es diu Casa Vima, ha estat durant segles objecte d'un considerable nombre d'especulacions i la il·lusió d'una variada fauna de caçadors de tresors, com aquest grup d'aventurers alemanys que va arribar fins aquí, armat amb pales i pics, i l'objectiu inajornable de desenterrar el tresor de Moctezuma.

La història del tresor de l'emperador asteca enterrat en un poble perdut en el nord d'Espanya sembla un conte; durant cinc-cents anys, les enraonies han donat tombs, de boca en boca, per tota la regió, i qui s'acosti avui a Toloriu, aquest misteriós poble de 14 habitants que està enfilat en una muntanya, es trobarà amb una placa, posada al portal de l'església, on diu que la princesa Xipaguazin Moctezuma, filla de l'emperador mexicà i esposa de Juan de Grau, baró de Toloriu, va morir en l'any 1537. per si això fos poc, la placa està escrita en francès, signada pels cavallers de l'ordre de la corona asteca de França i per un tal Chevalier L. Vidal Pradal de Mir, que és, segons sembla, un dels heterònims de SMI príncep Guillem III d'Grau-Moctezuma, descendent del baró de Toloriu, que en els anys seixanta del segle vint va fer el seu agost a Barcelona venent títols nobiliaris i condecoracions de la corona asteca a la gent que desitjava, i podia pagar-se, un lloc a la reialesa. Guillem III de Grau-Moctezuma atorgava, a canvi d'una suma considerable de diners, diplomes, condecoracions, marquesats i ducats de la "Sobirana i Imperial Ordre de la Corona Asteca". El 1960, va atorgar al jurista José Castán Tobeñas la condecoració de "Cavaller del gran collaret de la sobirana i imperial ordre que ell representava. Castán era llavors president del Tribunal Suprem i, segons explica Antonio Serrano González en el seu llibre "Un dia a la vida de José Castán Tobeñas"(Universitat de València, 2001), el connotat jurista va rebre la condecoració al seu despatx de mans del príncep Guillem III. Serrano González conclou aquest episodi, que apareix a la pàgina 59, fent notar que aquesta condecoració ha estat extirpada del llistat oficial de condecoracions que Castán Tobeñas va rebre al llarg de la seva vida. el mateix ha passat amb la resta dels condecorats: ducs i marquesos que van ser investits pel esmunyedís príncep han anat esborrant del seu historial qualsevol contacte amb la reialesa asteca, amb l'excepció del jurista i reboster Ramon March, que el 1974, en un acte que s'acostava perillosament a la gresca, va rebre, encara que en realitat la deuria comprar, la condecoració de "Pastisser d'honor de la corona asteca". A partir d'aquest any, la història de SMI el príncep Grau-Moctezuma comença a dissoldre en una cadena de fraus cada vegada més vulgars i foscos, que no tenien ja ni el glamour ni la pàtina de les seves nyaps sobiranes i imperials. El seu últim rastre apareix en els arxius de l'orde del Temple, aquesta institució que, pel que sembla, mai li va treure l'ull de sobre. En el capítol corresponent a Anglaterra i Gal·les hi ha una línia que diu el següent: "Grau-Moctezuma, para evitar su arresto en España, huyó a Andorra. Se le acusaba de vender falsos títulos nobiliarios". Si us ve de gust una informació més detallada cliqueu aquest enllaç L'estrafalària història de la princesa de Moctezuma






















Ermita del Roser  cliqueu