dilluns, 16 de novembre de 2020

Vilallobent

 Vilallobent és una entitat de població del municipi cerdà de Puigcerdà situada a 1.170 msnm. El 2005 tenia 134 habitants i 106 l'any 2009.

Fou un municipi independent fins a la seva incorporació a Puigcerdà el 1968. Està situat a prop de la confluència dels rius Vilallonga i Llavanera, també conegut com a dit la Vanera. L’antic terme comprenia, a més, el poble i antic terme d'Age, amb el mas Florença.

Sant Andreu de Vilallobent és l’església parroquial del poble. D’origen romànic, conserva un retaule gòtic del s. XV. El lloc és esmentat ja el 839 a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell com a Villa Lupinti i formava part del Pagus Liviensis.

L'edifici ha tingut diverses modificacions importants en la seva estructura primitiva. Constaria d'una nau coberta amb volta de canó, encapçalada per un absis semicircular. Aquest va ser substituït per una capçalera rectangular i a la nau es construïren dues capelles laterals i la sagristia. Al mur nord es pot observar el parament fet en opus spicatum (obra en forma d'espiga) així com a la paret de migdia es pot observar una finestra emparedada, de doble esqueixada, l'única romànica que es conserva. El campanar, a ponent, és d'espadanya amb dos ulls.

Al s. XIV era possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà i al s. XVII fou propietat de la Corona com a lloc reial.

Font: Viquipèdia











Urtx (Cerdanya)

 Urtx (a l'edat mitjana escrit sovint Urg, amb una g final que representa el so "tx" o "tj") és una entitat de població del municipi cerdà de Fontanals de Cerdanya, i n'és el principal. El 2005 tenia 82 habitants. Va ser el centre del vescomtat d'Urtx. La seva església romànica és Sant Martí d'Urtx, igual que la seva festa major (estiu i tardor). A la seva famosa font i circula una de les aigües més saludables i més famoses a nivell comarcal.

El lloc d’Urtx s’esmenta ja en el segle XI quan esdevé un feu dels comtes de Cerdanya. L’any 1081 Bernat, fill de Bernat II de Cerdanya i de Conflent, i germà del vescomte Ramon II de Cerdanya, adopta el títol de Vescomte d’Urtx. El Llinatge dels Urtx posseí la senyoria d’Urtx amb el terme de Queixans i la senyoria de la vall de Toses.

Un personatge notable d’aquesta nissaga fou Pere d’Urtx, Bisbe d’Urgell (1269-93), el qual signà els pariatges d’Andorra. El seu germà, Ramon II d’Urtx, rebé del rei Jaume de Mallorca totes les jurisdiccions d’Urtx, llevat la pena de mort. En Ramon II d'Urtx fou el pare d’Hug de Mataplana, el qual, casat amb Sibil·la de Pallars, fou tronc de la tercera dinastia dels comtes de Pallars.

Vers el 1316 la senyoria d’Urtx pervingué al rei. Després fou posseïda per diversos senyors, com ara el vescomte de Castellbò el 1359. El 1560 pertania al Col·legi de Preveres de Santa Maria de Puigcerdà. Al s.XVII-XVIII tenim enregistrada al baronia d’Estoll, Mosoll i Escadarcs.

Amb el Tractat dels Pirineus, l’any 1659, els pobles d’Urtx i Queixans queden a la banda catalana de la nova frontera.

L’evolució del poblament segueix diferents alts i baixos. El 1365, entre Urtx i Queixans sumen 41 focs, però van perdent habitants fins a la fi del segle XVI.

L'any 2019 tenia 70 habitants.

Font: Viquipèdia







Sant Martí d'Urtx

Documentada l'any 1119, quan el bisbe Ot d'Urgell la va donar com dependent de la canònica de Santa Maria de Serrabona al Vallespir. Aquesta donació fou confirmada pel bisbe Bernat en consagrar-la el 1151. El poble fou de la família dels Urg, que s'extingí al segle xiv. El 1316, els marmessors testamentaris del darrer baró Ramon d'Urtx vengueren al rei el lloc d'Urtx a més de Das i Saltèguel.

L'església, construïda el segle xii, primitivament tenia la planta trapezoïdal amb un absis semicircular a la capçalera. Ha estat reformada algunes vegades, tant els seus murs com l'absis són reconstruïts, el campanar també forma part d'aquestes modificacions i el reforç en el gruix de les parets laterals que van aconseguir així una amplada d'1,75 metres.

La portalada de pedra granítica és l'original encara que canviada d'emplaçament, presenta un arc de mig punt amb dues arquivoltes, l'exterior amb motius escultòrics, quatre cares, dos per banda, en el centre un cap de bou i la resta de la decoració són petites piràmides, l'arquivolta interior està formada per un bordó.

Font:Viquipèdia



dijous, 12 de novembre de 2020

Santuari de Lurda de la Nou

 El Santuari de Lurda de la Nou és una església del municipi de la Nou de Berguedà (Berguedà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

És dedicat a la Mare de Déu de Lorda, essent un dels molts testimonis de l'extraordinària popularitat que assolí aquesta devoció a la Mare de Deu arreu del món, i també a Catalunya.

Conjunt d'edificació singular dins de l'esquema clàssic de santuari marià de muntanya, constituït sobre la base d'un espaiós temple que disposa del cambril corresponent, així com la casa ermita-hostal, tot situat en un forçat relleix per sobre d'un torrent. Forma un conjunt o una petita unitat, en un paratge esquerp, integrat en el sistema de major entitat compost en els planells elevats de l'antic poblament de la Nou. En els anys vuitanta, la casa ermita passà a ser la seu d'un actiu centre de "colònies d'estiu" per a infants.

L'advocació catòlica de la Nostra Senyora de Lorda , a vegades dita de Lourdes per influència del francès, fa referència a les divuit aparicions de la Mare de Déu que Bernadeta Sobirós (1844-1879) va afirmar haver presenciat en la gruta de Massabielle, a la vora del riu Gave de Pau, als afores de la població de Lorda, França, en els contraforts dels Pirineus, el 1858. 

Ja en vida de Bernadeta, multitud de catòlics van creure en les aparicions de la Mare de Déu com a vehicle de la gràcia de Déu, i el papa Pius IX va autoritzar al bisbe local perquè permetés la veneració de la Mare de Déu a Lorda en 1862, uns disset anys abans de la mort de Bernadeta.

Bernadeta Sobirós va ser proclamada santa per Pius XI el 8 de desembre de 1933. Des de llavors, l'advocació de la Mare de Déu com a Nostra Senyora de Lorda ha estat motiu de gran veneració, i el seu santuari és un dels més visitats del món: uns 8 000 000 de persones peregrinen allí cada any. 

L'Església catòlica invoca a la Mare de Déu de Lorda com a patrona dels malalts.

D'acord amb la creença, la Mare de Déu es va aparèixer a una noia humil de Lorda (en occità: Lorda, en francès: Lourdes), a la Gascunya, Occitània, i li va parlar en el seu idioma, és a dir, l'occità. El nom d'aquesta advocació mariana en català és Mare de Déu de Lorda, però a vegades apareix com a Mare de Déu de Lurda per la pronunciació de Lorda en occità, o de Lourdes, aquest últim per influència del francès.

D'acord amb el Dico d'Oc, el diccionari occità-francès editat per Lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana, aquesta marededéu es diu Nòsta dauna de Lorda en occità gascó, i Nòstra dòna de Lorda en occità llenguadocià, mentres que, d'acord amb el traductor automàtic occità-català-occità de la Generalitat de Catalunya, es diu Nòstra Madama de Lorda en occità general, i Nòsta Madama de Lorda en occità aranès. 

En francès seria Notre Dame de Lourdes, en castellà, Nuestra Señora de Lourdes, i en anglès, Our Lady of Lourdes.



















dijous, 29 d’octubre de 2020

Ermita de Santa Maria del Bon Viatge (Sant Joan Despí)

 S’han trobat algunes referències que daten l’ermita del Bon Viatge en el segle XI. Sembla que l’ermita del Bon Viatge podia haver estat un dels altars que pertanyien a l’església primitiva de Sant Joan Baptista i que, anys més tard, es va reubicar en un edifici independent. D’aquesta manera es va formar l’ermita del Bon Viatge, l’origen de la qual es relaciona amb la formació d’un presbiterat a l’altar de Santa Maria per decisió de Ferrer de Torrelles l’any 1250. Al principi, l’ermita estava dedicada a Santa Maria; l’any 1262 s’hi venerava la Mare de Déu dl Bon Viatge.

L’ermita estava construïda vora un antic camí ral. Els viatgers s’aturaven a l’indret per demanar a la Verge tenir un bon viatge, fet que va provocar que, anys més tard, l’ermita es conegués amb el nom d’ermita del Bon Viatge. La capella oferia pregària i repòs. Aprofitant el trànsit de viatgers, entre el torrent d’en Negre i el carrer de Bon Viatge s’obrí un hostal on s’oferia refrigeri als viatgers i on es canviaven les cavalleries de les diligències que es dirigien a la Cort que hi havia a la capital.

L’ermita del Bon Viatge presenta un gran desnivell respecte el sòl actual. L’accés a l’ermita es fa mitjançant la baixada d’uns graons, igual que passava en les cases adossades a la mateixa ermita. El motiu del desnivell de l’edifici es troba en les successives riuades i inundacions que han afectat la vila -com la de 1617-, que van fer que el sòl del voltat de l’ermita s’anés alçant i aquesta quedés cada cop més enfonsada.

L’any 1714, amb la guerra de Successió, l’antiga ermita romànica de la Mare de Déu va ser cremada. Poc després es va reconstruir la capella i se’n va modificar l’estructura inicial. Els elements que es van conservar d’aquell estil romànica de transició van ser dues arcades de mig punt, lleugerament apuntades, quatre contraforts, una rosassa i l’arcada de l’entrada.

El 1833, l’estat de l’ermita era precari. Estava en ruïnes i no s’hi podia oficiar missa. El 1851 es va procedir a restaurar-la i l’any 1854 es tornà a elevar el sol de la capella. Les utilitats de l’ermita han estat diverses en el temps. En les revoltes de la primera meitat del segle XIX es va arribar a utilitzar com a magatzem i com a presó. Al començament s’hi celebrava missa cada dissabte; posteriorment va passar a fer-se els diumenges i festius, un cop acabada la missa de l’església de Sant Joan Baptista. A part de les funcions pròpies del culte cristià l’ermita també es va fer servir com a jutjat.

Es creu que les restes conservades d’una talla de fusta policromada amb evidents rastres d’haver estat malmesa per un incendi pertanyen a les de la Mare de Déu de l’ermita del Bon Viatge del segle XI o XIII. Altres creuen que aquesta es va perdre durant la crema de 1714. L’actual imatge de la Mare de Déu del Bon Viatge és del segle XVIII d’estil barroc i  es va conservar durant la Guerra Civil gràcies al fet que un veí de la població la va amagar. Durant el conflicte bèl-lic, l’ermita del Bon Viatge fou utilitzada com a magatzem i el seu posterior abandonament. 

Durant uns anys per les festes de Nadal es va utilitzar com a exposició de pessebres. 

L'any 2010 es va restaurar i així és tal com la podem veure-actualment. 










dijous, 22 d’octubre de 2020

Església de Santa Eugènia de Saga

 Santa Eugènia de Saga és una església romànica de una sol nau que està situada a Saga, municipi de Ger, a la comarca de la Baixa Cerdanya.

La parròquia de Saga apareix esmentada en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839 i esmentada en un precepte del rei Lotari I de França l'any 958, com pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà i sent venuda l'any 1372 pel cavaller de Saga, Berenguer d'Oms al monestir de Sant Martí del Canigó.

És una església d'una sola nau amb un absis semicircular amb finestra central del segle XI, reformada en el segle XII i un frontispici modern de petites dimensions.

Font: Viquipèdia